Dos minuts i escaig de cançó van fer més per la llibertat de la dona americana i per extensió, de la mundial, que molts dels tractats de les feministes més intel•lectuals del moment. Avui a la cançó del dia, us portem un tema pop d'una joveníssima Lesley Gore de 17 anys que es plantava amb valentia davant del seu xicot per dir-li "You do 't own me ": ni més ni menys que" tu no ets el meu amo ".
Corrien els maleïts anys seixanta als Estats Units. Un temps de benestar i somriures en una societat satisfeta que algunes dones començaven a qüestionar ja que per elles no eren, ni de bon tros, tan feliços com els pintaven. Lesley Gore havia aparegut en el moment just, era el boom dels grups de noies i la seva veu expressava amb delicadesa i veracitat el sentir de les adolescents dels anys 60. Però un any més tard del seu gran èxit teen “It’s my party” la cantant donava un pas més enllà de l'ideal adolescent amb un grandiós tema, baluard de les feministes de la seva època, que arribaria fins al numero 2 del Billboard Pop Singles Chart als Estats Units.
Amb aquella innocència de violins, cors i orquestracions dolces del pop dels seixanta, aquesta cria de 17 anys que compaginava els deures de l'institut i l'enregistrament de cançons en la indústria musical s’empoderava i li llançava un missatge clar als oncles i a les ties. Al seu seu xicot li deia que ella no era un de les seves joguines, i que no se li pot prohibir sortir amb altres nois. Ho deia amb estrofes tan explícites com “No em diguis el que he de fer, no em diguis el que he de dir”. I quan surti amb tu, no m’exhibeixis, perquè no et pertanyo. No intentis canviar-me en absolut. Jo no et dic el que has de dir, jo no et dic el que has de fer. Tu no ets el meu amo. Jo no et pertanyo”.
I al seu xicot, a les altres noies i a tot el món els deia: Sóc jove, estimo ser jove, sóc lliure i estimo ser lliure per viure la meva vida com em doni la gana, fer i dir tot el que a mi m'agradi. I tot dit i cantat amb el mateix estil de pop lluminós d'altres cançons romàntiques dels anys seixanta que tractaven temes més delicats. Si escoltem la cançó a un li pot semblar una cursileria musical fruit del moment, però si llegim la lletra: mare meva! aquí hi ha molt, molt més que una ingènua cançoneta d'amor d'aquella època poc rebel i innocent.
Curiosament, la cançó havia estat escrita per dos homes, John Madara i David White, qui al costat de l'olfacte del cèlebre productor Quincy Jones van saber entendre el vent de canvi i avançar-se uns anys al moviment d'alliberament de la dona nord-americana que brollaria amb més força en la dècada següent, la dels setanta. La jove intèrpret, d'altra banda, es va llicenciar en Literatura Anglesa i Nord-americana, es va convertir en activista del feminisme i va viure amb la seva parella lesbiana fins a la seva mort el 2015.
El 1996, la cançó es fa popular en el cinema, gràcies a la pel•lícula El club de les primeres esposes, on és cantat pel trio protagonista: Bette Midler, Diane Keaton i Goldie Hawn. 20 anys després, una nova versió del tema tornaria a posar-lo en primera plana gràcies a la cantant australiana Grace al costat del raper G-Eazy, dins de la banda sonora de la pel•lícula Esquadró Suïcida (2016, David Ahir).
Comentarios