Tres dècades i 2 anys concretament han passat des que Rick Astley, aquell britànic amb cara de no haver trencat mai un plat i aquella veu greu que no enganxava gens amb la seva aparença adolescent ens va fer ballar amb aquell "Never gonna give you up" que, lluny d'envellir, s'ha engrandit amb el temps, com els bons vins.
Quan, amb només 21 anys, va irrompre com un huracà en el món del pop europeu gairebé ningú el considerava un artista sòlid. Semblava un cantant d'un sol tema. Flor d'un dia. D'aquells que arrasen un any i després desapareixen. Però ens equivocàvem. El seu segon single, 'Never gonna give you up', el va catapultar el 1987 a la condició d'estrella, aconseguint el número 1 a la Gran Bretanya i en altres setze països europeus. Una cosa inhabitual. Però, durant els següents anys va confirmar el seu idil•li amb el públic, conquerint èxit rera èxit. Avui fins i tot, gairebé trenta anys després de la seva arribada al món músical, encara manté el rècord d'haver estat l'únic solista masculí que ha col•locat els seus primers vuit singles al top ten de Regne Unit.
Aquest artista va sorprendre en demostrar que, darrere d'una imatge quasi infantil, amb tupè pèl-roig i rostre imberbe, era posseïdor d'una profunda veu que va enlluernar al públic amant del dance-pop gràcies a una col•lecció de cançons enganxoses. Sens dubte, també va influir en l'atracció que va generar la seva imatge de nen bo, sovint vestit amb americanes i texans de cintura alta. Tot va constituir una barreja que el va portar a vendre milions de còpies.
La cançó va ser composta, arreglada i produïda pel trio britànic format per Mike Stock, Matt Aitken i Pete Waterman, coneguts també per l'acrònim SAW i experts en l'explotació de la bateria electrònica i els sintetitzadors. Autors de més de cent cançons que van entrar al top 40 de les llistes d'èxits del seu país, han venut quaranta milions d'àlbums i aconseguit guanys de prop de cent milions d'euros. Aquest trio era considerat com “la gallina dels ous d’or” de l’època. Sense anar més lluny, són autors d’èxits de renom de la talla d’artistes com com Kylie Minogue, Samantha Fox o Jason Donovan, així com a estrelles ja consagrades com Cliff Richard, Donna Summer o les Bananarama.
La pista es va inspirar en els èxits populars dels clubs dels anys 80 del Coronel Abrams, conegut com el Padrí del House, i Steve Arrington, antic director de la banda de funk Slave. Algú va portar uns discos per a inspirar-se, un dels quals era “Trapped”, del Coronel Abrams i, després d'haver-los escoltat i analitzat, van començar a reproduir els sons.
L'enginyer de gravació, Mark McGuire, va dir en una entrevista que Astley havia estat el millor artista amb qui havia treballat. El descrivia com a extremadament descabellat, però també increïblement tímid, i tot i que Pete Waterman l'havia vist tocant en un club del Regne Unit amb una banda de soul anomenada FBI, temia que Rick fos massa tímid a l'estudi per fer-ho tot. Per ajudar-lo a relaxar-se li va demanar que treballés una temporada a l’estudi per conèixer a tothom i passar-s’ho bé per tal de perdre la por en el moment de gravar. Era només una manera d’introduir-lo a l’estudi. Així doncs, Rick Astley va treballar durant dos anys a l'estudi de Stock, Aitken i Waterman, fent d’operador de màquines de cinta magnetofònica, cantant en enregistraments per a altres cantants, aprenent marketing i comerç i, perquè no dir-ho, preparant el te.
Quan l'equip va portar la demo d'Astley a la discogràfica RCA, un dels executius es va negar a creure que Rick era realment el baríton de la cinta ja que l’individu que tenia al davant era un jovenet prim de Manchester. Per tal de converncer-lo, el van portar als estudis de gravació i va cantar per ell.
Però com sol passar en aquest món, algunes cançons tenen data de caducitat, i quan 'Never gonna give you up' i el seu intèrpret semblaven definitivament oblidats, una broma d'internet va retornar a Rick Astley i a Never Gonna Give You Up a l'actualitat convertint-se en un fenomen gràcies a conegut com a 'rickrolling' de 2007.
El rickroll va ser un enllaç trampa disfressat que intentava captar l’atenció dels internautes perquè hi fessin clic, però en fer-ho se’l redirigia cap al vídeo musical de Rick Astley". La cosa es va fer viral, uns 18 milions de nord-americans havien estat rickrolejats. Però la cosa no va quedar aquí. El mateix cantant es va fer ressò del fenomen, que va rellançar el seu nom després d'anys convertit en una vella glòria. En fi, que gràcies a aquest fenòment, una nova generació que no coneixia aquest artista va poder descobrir no sols la seva veu, sino la seva forma de ballar i amb això Rick Astley va viure una segona joventut.
Comentarios